dimarts, 14 de febrer de 2012

Una carta d'amor

Aquesta carta ha guanyat el tercer premi del VII concurs de cartes d'amor de l'Ajuntament de Carcaixent. L'ha escrita la meua germana Jéssica. Enhorabona, Jessi!
 
A la meua meitat:
Observe els batecs del teu cor al teu ventre mentre dorms i sent la melodia de la nostra història: el dia que et vaig conéixer  el meu camí canviaria el seu rumb i jo no ho sabia; o potser aquesta és la direcció que sempre ha tingut el meu destí? Aquell dia tots dos sabíem que entre nosaltres hi havia una energia, quelcom inexplicable que ens unia i ens feia sentir que la nostra història ja venia de lluny.
El destí mateix és el que ens va tornar a reunir aquell dia en què la felicitat i l’esperança van acaronar el meu cor, aquell dia en què només estàvem tu i jo, i no existia terra, ni món, ni univers... només tu i jo. Quan els nostres llavis es van tocar, la raó va conspirar amb els nostres sentits per a desvetllar-nos que estem fets l’un per l’altre.
Recorde quan passàvem nits senceres en aquell racó, el bressol del nostre amor, desxifrant el codi dels nostres cossos. Ens besàvem i ens acaronàvem cada mil·límetre de pell, bojos de passió, com si fos una necessitat vital, com si fos una condició per a poder seguir respirant. Després, exhausts i amb les nostres olors barrejades, ens passàvem hores mirant-nos als ulls impressionats del que érem capaços de sentir. Tants anys després et mire als ulls i encara estic impressionada, encara sent una dolça punxada a l’estómac i una necessitat de tu que brolla des del meu interior i em fa comprendre que sempre serà així.
Encara fem l’amor com si seguírem un ritual màgic que ens desvetllara els misteris de la vida. Quan les nostres mans s’uneixen em sent la dona més segura de la terra i quan ens abracem cures els mals que turmenten la meua ànima. Gràcies a aquest amor he aprés a ser feliç encara que la meua vida s’enfonse, a pesar que visquem en un món cruel i problemàtic.
Amb tu he viatjat com mai en la meua vida, tombats sobre aquell camp de flors en la muntanya de Barx, on la natura ens parlava i ens traslladàvem a paradisos creats amb la nostra imaginació. Dibuixàvem un futur nostre amb fons blau cel, que s’ha convertit en un passat ple de realitat.
El dia en què vaig sentir que t’havia perdut per sempre vaig saber quina era la diferència entre el que és viure i estar viu. Vaig descobrir què és la vida realment, ja que només saps respondre a aquesta qüestió quan has descobert el vertader amor i el vertader sofriment, el que naix de dins de l’ànima i no de les necessitats d’estar viu. Encara sort que ens vam adonar que l’essència del “nosaltres” és molt més poderosa que els mers problemes terrenals i que l’orgull no té cabuda en l’amor... i ara estem junts.
Sí, també recorde els moments dolorosos, tan importants com els feliços, ja que ens han conduït a una perfecció que ens ha permés fondre’ns en l’esperit de l’altre i conéixer-nos més enllà dels murs quotidians. Ens hem convertit en persones que lluiten pel que volen i que fan el possible per tal que la seua parella siga feliç. Persones que saben que allò que més costa és més valuós i durador. Persones que han assaborit l’amor vertader i no van a deixar-lo anar.