divendres, 24 de febrer de 2012

Els camins secrets de la improvisació

Fa uns anys, en una entrevista que em van fer per a un càrrec com a professora d'adults, em van preguntar "quins procediments pedagògics feia servir i quines tècniques de dinàmica de grup". Instantàniament el pensament em va fugir a les classes que havia fet fins ara intentant buscar alguna experiència docent que s'acoblara als requeriments tècnics que em demanaven, però els millors moments que el meu cercador mental va aconseguir aïllar van ser moments d'alta inspiració en moviment, és a dir, em venia al cap una explicació molt encertada al bell mig d'una classe sota la pressió de desenes d'ulls assedegats de saber mirant-me de fit a fit. Improvisava, estimulada per la presència d'aquests alumnes als quals volia ajudar. La majoria de vegades em preparava les classes, però les millors explicacions havien sorgit d'aquella manera. És com si necessitara deixar de banda l'analítica i el raciocini per a activar altres zones del cervell o d'on fóra que em donaven un accés diferent al coneixement. Havia d'anul·lar el ferri control de l'intel·lecte per poder activar altres parts de mi que jeien oblidades i marginades en la rebotiga del cervell. I com que m'havia assabentat minuts abans d'entrar que la plaça ja estava donada, em vaig arriscar a dir: "Un professor ha de fer ús de la intuïció i de l'empatia per damunt de tot. Jo treballe amb el cor".

Hui en dia està molt mal vista la improvisació. Tot ho volem tindre organitzat i controlat. I després la vida ens sorprén amb els imprevistos. Tots hem passat per moments en què necessitàvem trobar una solució a un problema i no l'hem trobada pegant-hi voltes amb l'anàlisi conscient, sinó quan hem desistit de pensar-hi: quan ho fem, allò que hem estat buscant ve ràpidament a nosaltres, des de la reflexió inconscient més profunda de la nostra ment, sobre la qual tenim menor control. Com diu l'expert en educació i potencial humà Ken Robinson: "En la nostra ment hi ha molt més que processos intencionats del pensament conscient. Sota la sorollosa superfície de la nostra ment, hi ha profundes reserves de memòria i d'associació, de sentiments i percepcions que processen i enregistren les nostres experiències vitals més enllà del nostre coneixement conscient".

La improvisació és una bona drecera a aquest coneixement latent, que és un potencial enorme que bandegem en la vida diària. Això ho saben perfectament els bertsolaris del País Basc, poetes-recitadors que improvisen versos cantats en duels públics entre dos candidats. Una persona fa de conductor-a de la competició entre dos bertsolaris proposant-los un tema sobre el qual han de muntar uns versos rimats amb pocs segons de preparació. El bertsolari és considerat "subjecte actiu de la poesia oral", encara que altres autors com Bernardo Atxaga ho expressen d'una altra manera: "Tot i que preferisc aquella definició, la del bertsolari com a parlant especial, no puc deixar de banda altres que l'equiparen al poeta popular o a un autor de la literatura oral; un autor capaç d'una elaboració artística en la qual —atés que l'estrofa és una improvisació— la invenció, la disposició dels elements i l'expressió es realitza simultàniament".


Les competicions de poesia improvisada entre dos poetes no és una cosa nova ni exclusiva dels bascos. La discussió dialèctica entre dos poetes respon a un patró que ha estat present en un gran nombre de cultures, com la grega, la romana i la musulmana. L'art de la poesia improvisada, en forma de duels entre dos poetes, està suficientment acreditat a l'Al-Àndalus. Actualment, es troben casos similars a altres parts d'Espanya, com els anomenats "troveros" murcians. A casa nostra tenim un cas semblant en els glosadors mallorquins, les albades valencianes i les corrandes catalanes. El que diferencia el cas basc és la rellevància tan aclaparadora que té dins la cultura basca: la seua presència en tot tipus de programes radiofònics i televisius és constant, i no hi ha acte social en què el bertsolarisme no estiga representat. Els campionats entre bertsolaris no se celebren en places amb pocs centenars de persones com a públic, sinó que tenen lloc en grans estadis on acudeixen desenes de milers de persones. Per això no és gens estrany que els bertsolaris siguen considerats celebritats.



Pel que fa al cas concret del País Basc, és curiós el fet que foren dones les iniciadores de l'art d'improvisar en públic. Es tractava de dames improvisadores en vers del segle XV que desenvolupaven la seua activitat a les fires i altres events i, amb tota probabilitat, poden considerar-se com les antecessores dels bertsolaris actuals. Tot i que hi ha evidències documentals al principi del segle XIX de l'existència de bertsolaris que improvisaven, no serà fins al primer terç del segle XX que la modalitat improvisada com la coneixem hui en dia va adquirir més importància que la del bertsolarisme escrit, que fins aquell moment predominava. L'any 1935 es va celebrar la primera competició pública oficial.



Com a exemple de l'enginy tan corprenedor i sorprenent d'aquests poetes espontanis, que de qualsevol tema per aspre que siga fan a l'instant versos no solament amb sentit, sinó també rimats, us propose els bertsos següents (en èuscar també, perquè pugueu apreciar-ne la rima):

•    En una actuació en un sopar de bertsolaris organitzada pel programa Hitzetik Hortzera en 1989: el tema el constituïa un espill de mà, que el conductor de la sessió va entregar al bertsolari Lazkao Txiki en el moment oportú. Sense deixar de mirar la imatge reflectida a l'espill, Lazkao Txiki va improvisar tres bertsos antològics, un dels quals transcric a continuació:

Aizak nik hiri bota behar dit
bertso koxkor bat edo bi,
behingoan jarri geranez gero
biok aurpegiz-aurpegi.
Neri begira hotik daduzkak
alferrikako bi begi:
hik ez nauk noski ni ikusiko,
baina nik ikusten haut hi.   

Mira, ja que per una vegada
ens trobem cara a cara
et vaig a cantar un bertso,
o tal volta un parell d'ells.
No sé què mires amb eixos ulls
que de res et serveixen:
perquè, és clar, tu no em veus,
però jo sí que et veig a tu.

•    En un campionat celebrat l'any 1936, el bertsolari Txirrita, que acostumava a cantar sobretot en ambients informals (bertsolarisme de sidreria), improvisa aquest bertso com a resposta a la seua incomoditat davant de l'ambient solemne i pompós del campionat:

Larogei urte gainean ditut
nago hanketako minez,
Donostiara etorria naiz
herren haundia eginez.
Bi bastoiekin txit larri nabil
pausorik eman ezinez.
Euskera ia ahaztu zait eta
erderarikan jakin ez,
maixu batekin eskolan laster
hasi behar det latinez.   

Carregue sobre mi huitanta anys
i em fan mal les cames,
he vingut a Sant Sebastià
coixejant visiblement.
Recolzat en dos gaiates,
a penes aconseguisc fer una passa.
Quasi se m'ha oblidat l'euskera
i mai aprenguí castellà:
prompte hauré de començar
a aprendre llatí amb un mestre.

En aquest tipus de versos trobem l'enginy, manifestat en l'habilitat per a trobar una eixida en les situacions dialèctiques més compromeses. Però també destaquen altres bertsos per la intensa emoció que desperten, per com ha aconseguit el poeta connectar en pocs minuts amb la profunditat i els sentiments humans:

•    En un campionat de 1965, el bertsolari Xalbador va haver d'improvisar dos bertsos sobre el tema següent: "Al vestit de la teua difunta dona". En transcric el primer:

Pentsa zazute alargudu bat
ez daike izan urusa,
dolamen hunek, oi, ez dezala
anitz gehiago luza!
Orai urtea ziloan sartu
andreñoaren gorputza,
haren arropa hantxet dilindan
penaz ikusten dut hutsa.   

Sapieu que és impossible
que un viudo siga feliç;
Que no s'allargue
aquest sofriment!
Fa un any depositàrem
el seu cos al nínxol;
la seua roba es balanceja ara,
buida, davant la meua afligida vista.

No es pot negar que l'anterior bertso té un lirisme i una sensibilitat colpidora, sobretot si tenim en compte que no hi ha hagut cap procés de revisió posterior, cap provatura: ha rajat directament del cor del bertsolari. L'autor, Xalbador, sent com era un pastor al seu Urepel natal, crida l'atenció per la seua finesa poètica. De fet, el seu llibre de bertsos escrits, Odolaren mintzoa (La veu de la sang), és una verdadera joia. A part dels seus bertsos escrits, molts d'ells convertits hui en cançons, Xalbador fou un improvisador extraordinari, dotat d'una sensibilitat poètica fora del comú. Algú que el coneixia bé l'ha definit així: "Era més poeta que bertsolari, sabia manejar amb major profunditat que ningú els temes seriosos".
La prova que hi ha habilitats que no estan en connexió directa amb la capacitat analítica o intel·lectual, o la formació acadèmica, la tenim en el fet que la majoria dels primers bertsolaris eren analfabets. Hem vist en el cas de Xalbador que a penes va anar a escola, era autodidacte; però això no era impediment perquè desenvolupara la sensibilitat poètica tan especial que tenia. No m'imagine el jurat dels campionats preguntant a Xalbador per les seues tècniques poètiques, igual que em van preguntar a mi en l'entrevista per les meues tècniques docents. Hi ha destreses que no s'aprenen mitjançant teories. Un altre exemple és el de Juan Kruz Zapirain, bertsolari analfabet que durant la prohibició de la postguerra sublimava l'horror dictant a la seua dona els bertsos que escrivia mentre tractava en va de conciliar el son:

Sentimentu asko dauzkat nerekin
orain kontatu beharrak
ez dakit nola zuzenduko 'iran
egin dituzten okerrak,
pazientzitik ez naiz atera
Jaungoikoari eskerrak;
leku askotan jarri dituzte
tristura eta negarrak,
lehen hamar lagun ginan etxean
ta orain hiru bakarrak.   

Molts sentiments m'aclaparen,
i he de cantar-los,
no sé com remeiaran
tots els mals que han fet;
encara conserve la paciència
gràcies a Déu;
han portat a moltes llars
tristesa i plor:
abans érem deu a casa
ja no en quedem més que tres.

Aquesta capacitat per a la improvisació resulta més sorprenent i admirable encara quan ens assabentem de la quantitat d'actuacions que es fan a l'any: més de 1.000! Si tenim en compte que actualment, com que les actuacions s'emeten per ràdio i televisió, no es pot repetir el mateix bertso en dues o tres places (com feien abans els bertsolaris), podem fer-nos una idea del ritme de creació i del grau d'originalitat que s'exigeix hui al bertsolari d'elit.


És per això que el Basque Center on Cognition Brain and Language de Sant Sebastià està realitzant per primera vegada una investigació científica sobre el funcionament del cervell dels bertsolaris. Aquest estudi vol explicar la rapidesa i l'efectivitat amb què aquest col·lectiu basc compon les rimes. Noms com Andoni Egaña, Maialen Lujambio i altres 16 bertsolaris més participen en aquest projecte amb el qual es vol examinar, conéixer per què els bertsolaris tenen aquesta capacitat de producció lingüística i accedeixen de manera tan ràpida a la informació per a la composició dels seus bertsos.



 De tota manera, els científics poden detectar quins mecanismes neuronals s'activen quan s'improvisen bertsos, però l'ingredient essencial que fa que aquesta habilitat lingüística esdevinga art se'ls escapa de les mans. Com deia el bertsolari Jon Lopategui després d'ensenyar el seu art a uns xiquets d'una ikastola: "Hi ha xiquets que són molt bons en aquest art, però els manca sensibilitat. Els bertsos han d'arribar-te fins a dins. Solament així s'arriba fins al final".

Potser aquest estudi dote de base científica i, per tant, de prestigi, la capacitat d'improvisació. I tal volta, algun dia, en compte de preguntar-me en una entrevista de treball per les tècniques pedagògiques que conec, em preguntaran pel grau d'improvisació que mostre a classe. Tant de bo!